Ho hem fet cada dia que hem pujat la persiana. Estar al Raval dóna caràcter, el mateix que vam fer servir fa 4 anys per quedar-nos la gestió del Sant Pau juntament amb els seus deutes. Treballadors i treballadores, que portaven més de vint i cinc anys treballant en el projecte, van agafar les regnes abandonades pels propietaris que van preferir deixar un llegat descapitalitzat per la compra d'actius mobiliaris i ple de deutes.
No va ser un problema. Com fan les famílies ens vam unir, vam estrènyer les dents i vam començar a caminar. A la nostra manera.
En aquests últims sis anys sense voler, preguntant, escoltant al barri hem anat donant solució a tot el que hem estat capaços de gestionar. Segur que se'ns han escapat mil coses. Però aquestes petites coses que hem sabut escoltar ens han atorgat una màgia, que ens ha convertit en un gimnàs amb ànima. On tothom té el seu lloc. I és casa de totes.
Aquesta manera d'entendre el comerç de proximitat com a oportunitat de canvi en el territori ens ha marcat el camí fins a convertir-nos en la Cooperativa sense ànim de lucre que som avui.
Explicar el Gimnàs Social Sant Pau a algú que no el conegui no és fàcil. La seva composició amb un 65% de migrats, socis sense sostre, les senyores Maria de tota la vida, socis amb més de 25 anys d'antiguitat, el millor i el pitjor del Raval, ens dóna un beneïda complexitat.
Tenir horaris especials durant el Ramadà, vestuaris trans, ser l'únic gimnàs del Raval en el qual pots apuntar-te sense haver regularitzat els papers, adolescents amb accés al gimnàs a canvi d'un seguiment del seu expedient escolar, deixar dos mesos de carència a la gent que no pot pagar, quan ens han dit que no podien pagar-los, preguntar quant ho podrien fer, adaptar-nos, etc... ens ha donat singularitat.
Que haguem desenvolupat una acció social on més de 400 nens en risc d'exclusió social hagin passat de forma gratuïta i altres 300 persones de col·lectius desfavorits cada any, ens ha donat ànima.
Aquesta acció social s'ha estructurat amb convenis amb el Casal d'Infants del Raval, Generem, Acathi i la Casa Reces. I uns altres més informals que neixen de no tenir un no com a resposta. I escoltar. Sempre escoltar.
Fa un any gairebé tirem la tovallola, la pujada de l'IVA cultural, la contínua pujada de consums «avui estem en gairebé 6.000 € mensuals» i perquè no, segurament una gestió millorable, ens van fer anar a Districte i exposar que o ens ajudaven o havíem de tancar.
BeC, ERC i la CUP a nivell de districte ens van donar el seu suport des d'un bon principi. Districte fa un any ens va prometre un ajut econòmic a traves de la contractació d'alguns dels serveis socials que donem, aquesta contractació avui ha arribat. Es va sumar el Comissionat d'Economia Social i alhora Barcelona Activa. De la mà d'en Ferran Aguiló també el món cooperativista.
Amb la premissa de que havia d'arribar l'ajuda vam decidir centrar-nos en pagar sous i consums abans que els lloguers, esperant que en uns mesos arribés i llavors afrontar aquests últims. Va trigar un any a concretar-se, la decisió que vam prendre s'ha manifestat totalment errònia. Culpa nostra.
Des de la Cooperativa Coop de Mà es va fer un pla de viabilitat extern el qual confirmava la viabilitat del projecte. L'estratègia tenia una part fonamental: el nostre pas a Cooperativa sense ànim de lucre. Avui ja ho som.
La propietat ens ha denunciat i afrontem una demanda de desnonament el 19/11/2016 i l'execució l'1 de gener del 2017.
La nostra proposta: posar-nos al dia en 15 dies i continuar. La seva: que paguem i marxem.
La paradoxa és que els treballadors no podem capitalitzar l'atur sense tenir la certesa que podrem continuar i negociar un préstec amb Cop57 que garantiria la nostra continuïtat a nivell econòmic. Disposem de fons però necessitem la certesa de la continuïtat per accedir-hi.
A nivell de partits del barri, es parla de la possibilitat d expropiar o compraŕ i fer pisos socials, però la guerra que es viu pels pressupostos fa que ens si es decideixi a nivell de barri quedi obstruït per lògiques de partit i càlculs electorals.
Necessitem suport en diversos fronts i tenim fins a l'11 de Novembre per aconseguir-ho:
Adhesions a aquest manifest.
Promoure la campanya mediàtica perquè els propietaris acceptin el nostre pagament i la continuïtat del projecte.
Instar als partits que s'oblidin d'estratègies i salvin un projecte que porta anys arribant a espais i problemes on ells no han pogut arribar...
Ajudar en la campanya de captació de socis solidaris.
Moltes gràcies, ¡vencerem!
Ànima
L'ànima del Gimnàs Social Sant Pau ha estat el nostre motor i la nostra manera de sentir el barri. Aquesta ànima s'ha materialitzat en forma d'acció de suport als nostres veïns. 700 persones en risc d'exclusió social o pertanyents a col·lectius vulnerabilizats passen cada any per les nostres instal·lacions. Aquest suport s'ha articulat mitjançant convenis, alguns formals, altres no tant.
Amb el Casal d'Infants del Raval els obrim les portes de forma gratuïta per a totes aquelles activitats que necessiten. L'any passat per exemple es van fer 5 setmanes de piscina amb 120 places per setmana, boxa, hip hop i durant tot l'any els divendres un curs de natació per a reforçar les relacions materno-filials.
Tant per a A.C.A.T.H.I. «Associació Catalana per a la Integració d'Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants» com GENEREM «Associació Trans* de Barcelona» associació sense ànim de lucre, fundada el 2015 a Barcelona, integrada per persones Trans*, hem obert les nostres instal·lacions, per a qualsevol activitat que proposen, de forma gratuïta. A manera d'exemple les classes de gimnàstica o els tallers de dansa vinculades al gènere.
També tenim conveni amb la Casa Reces de la Fundació Esperança, un centre residencial d'acollida temporal per a dones.
D'altra banda tenim altres acords no signats però igual d'importants, com per exemple amb el Sindicat Popular de Manters o amb persones del moviment trans, que imparteixen cursos d'autodefensa per a persones també trans.
Tot això és el nostre orgull i motor.
Singularitat
Ja hem comentat que explicar la singularitat del Sant Pau és difícil ja que parlar de sentiments i obrir-se mai és tasca fàcil. I explicar la seva singularitat és precisament explicar un sentiment. Oblideu-vos dels gimnasos que coneixeu. Aquest és un gimnàs construït des de baix per a totes. Sense exclusions.
Però si que hi ha algunes linies objectives que poden ajudar-nos a començar a entendre perquè és singular.
La primera singularitat és la seva gent, i la seva gent és el Raval. El Raval està compost per un 43% de població migrada dels quals el 62% freqüenten el gimnàs. Aquesta dada és important. Gent sense sostre, els "avis i Àvies" de sempre, socis i sòcies de més de 20 anys, persones trans, gent amb pocs recursos, "el pitjor del Raval" s'atreveixen a dir alguns. Per a nosaltres, un orgull. I de la manera més normal, el St. Pau va fer sempre els canvis necessaris perquè tots se sentissin còmodes i inclosos:
Horaris especials en Ramadà: les nostres sòcies i socis dejunen tot el dia fins a l'hora del sopar, i després tenen el rés, per això, aquell mes, tanquem a la 01:30.
Tenir companys de treball trans, així com socis i sòcies que s'anaven sense dutxar-se, ens va fer preguntar perquè? Sempre preguntar. Vam detectar la necessitat de tenir vestuaris diferenciats trans i així ho vam fer.
Ser l'únic gimnàs del Raval en el qual pots apuntar-te sense tenir regularitzada la teva situació.
En molts moments, socis i sòcies que han viscut o viuen al carrer.
Algun cas d'adolescents amb accés al gimnàs a canvi d'un seguiment del seu expedient escolar.
Deixar dos mesos de carència a la gent que no pot pagar.
Quan ens han dit que no podien pagar, preguntar fins a quant podien o deixar-los venir mentre la seva situació no millorava.
Sabem que tenim moltes deficiències, i que els nostres socis molta paciència. Quan no s'espatlla la caldera, ho fa la llum del bany, i sinó el ventilador, o la màquina de torn. Però sempre al final, ni que sigui amb pasta de dents ho hem arreglat. Fins ara no hem demanat ajuda a ningú, tot i sabent que competíem amb gimnasos com Can Ricart o Aiguajoc, que poden presumir de grans i modernes instal·lacions. Però això mai ens va fer petits. Hem sabut trobar el nostre lloc. Parlant amb els socis, fent-los partíceps de tot, des de la situació del gim fins a la seva possible millora. Ells han estat els que realment ens han fet tirar endavant. I és per això, que hem tret el millor de nosaltres. No tindrem l'última generació en sala de peses, però si molta empatia i proximitat. Els nostres professors, lluny d'estar cansats de fer-ho, t'envien la dieta a casa en cas que la requereixis, es prenen el seu temps per prendre un cafè amb tu, i si aquell dia és el pitjor de la teva vida, a part de en els exercicis físics se centren en els emocionals, perquè surtis amb el millor somriure. Coneixem les vides dels nostres socis, i ells les nostres, no hi ha res a amagar sota un xandall de segona mà.
Nota personal d'una de les treballadores:Mai havia vist fer tant amb tan poc. Treure tanta força de dins per fer el millor a fora. He vist com molts dels meus companys estaven a punt de perdre la casa per no poder pagar-la i com després d'aquesta greu notícia, fer-te el millor entrepà amb el millor dels seus somriures. He vist companys oferir diners de les seves butxaques per comprar una bombeta, una carpeta, o un xurro d'escuma. He vist al director del centre, el meu amic, escorxar-se per a pagar sempre primer els sous abans que els deutes que van deixar els antics propietaris i que ara s'els ha de menjar ell. He vist companys fer un torn doble sense esperar ser pagats per això, perquè poguessis preparar la festa sorpresa a la teva novia. He vist companys desviure's per un soci o sòcia, perquè aquell dia el va veure fotut. He vist companys trucar als socis perquè aquell dia no va venir al gimnàs i estaven preocupats. He viscut abraçades i somriures d'aquesta nova família, que de vegades sento que m'estima més que la meva pròpia. He vist amor entre els meus companys i companyes. Ho he viscut, i no vull que acabi. És més, vull que aquest amor el pugui gaudir tothom.
La nostra història
Al 1940 es van inaugurar els primers banys públics a la Ronda Sant Pablo 46, avui Ronda Sant Pau. Un establiment on poder-se dutxar per una pesseta. Un espai públic de titularitat municipal. En aquests temps s'imposaven a Europa les polítiques d'higienització i encara es recordava l'epidèmia del tifus que va sacsejar Barcelona. En definitiva, portar dutxes als pobres del Raval per pal·liar els focus d'epidèmies. En els anys '60 la gestió va passar a les Escoles Pies de Sant Antoni. Als '80 a la Federació Catalana de Natació i el 1992 diversos professors d'INEF de la UB van crear l'actual Gimnàs Sant Pau.
El 2012 davant la fallida del gimnàs a causa de la mala gestió i de l'ambició dels antics propietaris, els treballadors i treballadores van decidir comprar el gimnàs per un 1€ així com la suma de tots els seus deutes «50.000 €». Tanmateix, aquesta fallida va venir precedida d'una descapitalització fruit de la compra d'immobles i la falta d'inversió. De 1000 socis van baixar a 500.
Així que els treballadors i treballadores ens vam trobar amb unes instal·lacions deficitàries i unes pèrdues de 3.000€ mensuals. En dos mesos vam aconseguir remuntar. Però la pujada de l'IVA al setembre de 2012 del 8% al 21% i el fet que no poguéssim repercutir-ho a les quotes dels nostres socis pel seu perfil socioeconòmic, va fer de facto que per a nosaltres fos una pujada encoberta de 16.000€ dels nostres impostos, sumat a la pujada del 180% dels consums, ens ha portat a una situació extrema.
Davant de tanta adversitat, vam escollir sobreviure. Guanyar la partida a aquest món boig. I ens vam organitzar per passar de SL a Cooperativa sense ànim de lucre, la qual està sent totalment legalitzada aquest mateix 2017.
"aquest establiment té una història que cal explicar i preservar perquè la ironia del destí ha volgut que el que passa avui estigui íntimament lligat amb el seu origen."
Sense moltes expectatives hem tirat cap endavant com hem pogut, però sense pensar en el futur, només en el present que és el que ens ha fet seguir de cor. Som gent humil, persones, que encara molt treballadores, no ens reconeixem com a empresàries, tampoc ho volem ser, únicament com habitants d'aquest planeta, amb molts somnis i il·lusions, però amb la certesa que aquests, només són això: somnis i il·lusions. Una gran família que camina junta, que a cada pas que dóna mira cap als costats per comprovar que en el camí ningú es va perdre. Mirem enrere només per assegurar-nos que seguim aquí, però que no mira la ruta que es troba davant nostre perquè sabem que no està feta i que podria no estar-ho mai.
Amb molta suor, llàgrimes i sang hem lluitat per salvar el Sant Pau i en conseqüència, salvar algunes vides. Si, i ho diem amb la boca gran i el pit inflat. No només perquè salvar el Sant Pau significa salvar 17 nuclis familiars, sinó perquè també significa salvar un tros d'aquest barri. Ja es pot dir, com diuen aquests grans futbolistes: el Sant Pau és més que un club. Som un col·lectiu, som una comunitat, som una família, som una tribu. Una tribu que lluita unida, sense demanar res a canvi i sempre pel canvi que creiem que necessita el nostre entorn.
Al Sant Pau es generen bonics enllaços dia a dia. Socis que troben feina a partir d'altres socis. Socis que regularitzen la seva situació a través d'altres socis. Socis que troben suport després de la mort d'un ésser estimat. Socis que deixen de deambular pels carrers, o les drogues a través de l'esport. Sòcies d'edat avançada que allunyen la solitud de les parets ombrívoles de casa seva. Socis que passen els últims dies de les seves vides recordant amb els amics de fa 20 anys que van conèixer a la classe de tonificació, un passat no tan llunyà. Joves que troben un grup d'amics, que sense importar el seu origen de procedència aprenen i intercanvien codis, cultures, formes de pensar. Socis que davant els prejudicis donen la mà de qui se l'atén sense importar ètnia, religió o nacionalitat. Joves que desmotivats s'apliquen en els estudis amb l'objectiu de cultivar cos i ment. Socis i sòcies, que davant la falta de respecte d'aquesta societat i la encara gran ignorància i prejudicis sobre les persones trans, troben un espai on sentir-se còmoda, on fer esport de forma tranquila i on per suposat poder realitzar-se com persones trans.
El St Pau s'ha fet a si mateix, ningú ens va dir el com ni el què i menys encara el perquè. Tot d'una ens vam adonar del tipus d'espai que érem, i el que voliem ser. Però mai va ser pensat, ni buscat. I és que aquest era el nostre caràcter. I així és com segueix sent. No ens agrada fer bandera del que fem, però tampoc abaixarem el cap davant l'enemic. Enfront de la pressió, diem prou, enfront de la culpabilització, diem no, davant del tancament, diem vencerem. No ens fan por ni els trajos ni les corbates, ni la rancietat dels estirats, i menys encara el mig somriure del qui creu tenir el poder. No podem tenir por davant de cors que no bateguen, perquè aquests ja fa temps que estan totalment morts.
I el futur segueix sent incert, però nosaltres sabem el terra que trepitgem. No hem arribat fins aquí per a rendir-nos. El Raval necessita gent com nosaltres, com vosaltres. Barcelona necessita espais sans, de trobada, d'intercanvi, de relació. Aquesta ciutat, que com ja van dir altres, està morta, necessita espais amb vida, i plens de vida. On i parafrasejant Galeano, siguem éssers humans, i no recursos humans, on tinguem nom i no nombre. No som els primers, tampoc els últims, som només una extensió dels que considerem més grans, dels que ja van lluitar per defensar el petit comerç, els espais socials, els barris, la gent dels barris, les seves vides, les nostres vides. A les persones autèntiques, a les que curren, a les que somien, a les que lluiten, a les que tenen dies dolents, a les que de vegades es perden, a les que no saben com arribar a final de mes, a les que creuen fronteres, a les que superen barreres, a les que se superen dia a dia, en definitiva, a la gent normal.
I el Sant Pau vol seguir sent això, un espai de tots i per a tots. Sense luxes, sense ambicions. On l'esport sigui esport, que ens uneixi i ens faci més forts. On no importin els estereotips de bellesa, on no es miri el cos sinó l'ànima. On, ens faci aixecar al del costat quan aquest caigui en comptes de fer-li ensopegar. On el camí sigui lent perquè impliqui anar tots junts. On la gent humil sigui qui construeixi la seva pròpia vida.
Contacta amb nosaltres
Per a qualsevol dubte o sugerencia contacte amb nosaltres a:
